La música radiofònica

 La música radiofònica

La música, després de la paraula, és el sistema expressiu més utilitzat i amb més força creativa i significativa del llenguatge radiofònic. No hem d’oblidar que la ràdio actual ocupa bona part del seu temps i les seves ones amb música, i, per això, l’ha convertida amb un tret definidor de moltes de les seves fórmules programàtiques: així la música és l’eix vertebrador d’emissores de ràdio - fórmula, com ara “40 Principales”, o dels programes musicals.

No obstant no ens fixarem aquí en la música com a contingut en si mateixa, sinó en el paper que juga com a element del llenguatge radiofònic, i les seves possibilitats semàntiques i expressives en relació amb la resta de sistemes. Així, la música pot servir per a diverses tasques:

• La podem utilitzar per organitzar i estructurar els continguts, per marcar transicions, marcar pauses, anunciar canvis de seqüència, etc. Un exemple de l’ús de la música amb aquesta funció són les sintonies dels programes: en escoltar la música característica d’un programa, la interpretació bàsica que en fem és que el programa anterior s’ha acabat i que en comença un de nou. Com més familiaritzats estem amb la sintonia d’un programa, menys necessitem missatges verbals per reconèixer-lo. Evidentment, la música seleccionada com a sintonia ens donarà altra informació, com ara l’estil de programa, perquè juga un important paper d’identificació. A la ràdio s’ha normalitzat l’ús de fragments musicals com a estructuradors dels programes, es tracta dels indicadors o separadors. Parlem de les sintonies, que ja hem esmentat; les cortines, que de la mateixa manera que un teló de teatre ens serveix per separar blocs o continguts; les ràfegues, que també assenyalen separació però dins d’un mateix bloc temàtic; o els cops musicals, fragments molt breus – d’un, dos o tres acords, i amb to ascendent - que s’usen per cridar l’atenció.
• La música també s’utilitza per descriure, explicar, recrear, espais o llocs. En aquest cas la funció que juga la música és ambiental, perquè les melodies serveixen per mostrar a l’oient que aquella música que està escoltant se sent de debò, es pot escoltar, allà on succeeix l’acció que se li està narrant, sigui una acció realista o una acció fruit de la ficció. Posem alguns exemples extrets tant de productes informatius com de ficció:
  • Ex.1: En la retransmissió d’un partit de futbol, el locutor calla per deixar escoltar a l’oient l’himne de l’equip local que en aquell moment sona pels altaveus del camp i que tots els aficionats també senten. Aquest himne permetrà traslladar l’oient al camp i l’ajudarà a recrear l’acció que té lloc en la realitat.
  • Ex.2: En l’adaptació radiofònica del conte de “La Ventafocs”, fem que l’oient escolti un quartet de corda –progressivament amb major intensitat- per tal de mostrar la seqüència en la qual la Ventafocs ha arribat al palau i s’està acostant cap a la sala on hi ha el ball i on coneixerà el príncep.
  Els exemples mostrats fan referència a espais i accions que apareixen de forma natural en allò que se li explica a l’oient, sigui realitat, el camp de futbol, o ficció, al palau del príncep. Quan prenem com a referència aquesta dimensió realista, naturalista, d’una acció narrada, parlem de diègesi i, en el cas de la música, direm que es tracta de música diegètica.
• Però es pot donar el cas que utilitzem la música també per descriure un espai o un lloc, i, en canvi, no formi part directa de l’acció que s’està desenvolupant, és a dir, que no se senti en l’escenari on succeeix l’acció narrada. En aquest cas parlem de música extradiegètica. Un exemple d’aquest ús és quan usem la música per ubicar en un lloc –un país, una regió- utilitzant una música típica d’allà que permeti a l’oient traslladar-s’hi sense dificultat, i, tanmateix, aquesta música no forma part de l’ambient que reproduïm.
• Podem utilitzar la música amb la intenció d'expressar alguna informació simbòlica, o recrear una situació emocional concreta ja sigui l'estat d'ànim dels protagonistes de l'acció o l'atmosfera d'aquella acció, transmetent aquest estat emocional a l'oïdor. Aquesta recreació emocional pot fer-se des d'una perspectiva subjectiva dels personatges que participen de l'acció o com a visió de l'entorn on es desenvolupa l'acció. Aquesta funció expressiva de la música ho és sempre des d’una perspectiva extradiegètica, és a dir, la música no forma part de l’acció, no és sentida pels personatges de la narració. Així doncs, s’estableix un vincle entre l’oïdor i l’autor del producte radiofònic, que el fa còmplice. Un exemple extret del cinema de terror i, fàcilment exportable a la ràdio creativa, és aquella música que als oients ens avisa que ha de passar alguna cosa –per exemple, que s’acosta l’assassí -, i, en canvi, el personatge que serà assassinat no s'adona del que està a punt de passar.
• També podem utilitzar la música radiofònica amb l’objectiu de narrar o reconstruir una acció o un personatge, sense haver de recórrer en cap moment a l’ajut de l’expressió verbal. Deixem que la música i les seves característiques –tonals, d’intensitat, de ritme, etc.- siguin les que ens expliquin l’acció. Aquests elements tindran un valor semàntic molt clar perquè expliquen què passa. Imaginem una història de ficció ambientada en l’època medieval. Hi ha un trobador, a qui identifiquem només per les notes del seu llaüt... Ell serà qui enamorarà la princesa.
• Finalment, cal parlar de la música que té una funció purament ornamental o estètica, és a dir, sense cap finalitat semàntica específica, amb l'objectiu de reforçar l'ambient o l'acció de manera purament estètica. Aquests tipus de música no resulta imprescindible per comprendre l'acció. Un exemple típic seria el cas d’una música de fons mentre un locutor parla, simplement per fer-li de coixí, és a dir, per no deixar la locució en buit.

És molt important ser curosos amb el procés de selecció d’una música, sigui quina sigui la funció que hagi de jugar. És recomanable fugir dels tòpics (paisatges bucòlics – Vivaldi) sempre que sigui possible, tot i que en alguna ocasió és ben cert que el tòpic pot resultar molt informatiu (per exemple en el cas de les músiques que ens han de servir per ubicar l’oient en un lloc o una època). Evitem, també, fer seleccions basades en els títols de les cançons o temes musicals. Quan triem una música cal que ens fixem en les característiques d’aquesta música (ritme, frasejat, conjunt tonal) per relacionar- l'encertadament amb el nostre producte radiofònic, i no pas que sigui el títol qui estableixi aquestes relacions. Finalment, sempre que sigui possible cal que evitem parlar damunt de cançons amb lletra, perquè es produeixen dificultats de percepció per raó del possible emmascarament de sons.