dilluns, 30 d’octubre del 2023

Característiques de so

 Característiques de so


Característiques

El so es produeix per vibracions que es propaguen per mitjà de l’aire. La variació de pressió de les ones a l’aire, així com en el cas de les ones a l’aigua, produeix un moviment ondulatori en cadena. Aquesta variació de pressió, produïda pel moviment de les molècules de l’aire, arriba a l’oïda i es converteix en senyals elèctrics reconeguts per les terminacions nervioses.


L’oïda humana. Al contrari del que puguem pensar, l’oïda humana no està dotada per percebre tots els sons, sinó que està limitada a percebre sons que es troben entre els 20Hz i els 20.000 Hz. Els sons que superen aquests marges es denominen ultrasons. 

Música, soroll i silenci:
  • El soroll evoca la realitat, tot i que no té significació profunda, només té dimensió informativa; per exemple, pel soroll podem saber si hi ha algú en una habitació. 
  • El silenci adquireix valors com l’ansietat, el plaer, la tranquil·litat o l’enuig que només coneixem gràcies al context. 
  • La música, com a fruit de la creació, agafa el significat que el seu autor li vulgui donar. Això explica que quan escoltem una melodia o una simfonia o una suite sentim coses molt diferents. No sabem el perquè, però ens produeix sensació de soledat, alegria, tristesa, por, etc. 
En definitiva, la música, unida a la imatge, dota els missatges d’una dimensió més profunda i reveladora. Quan mirem una pel·lícula el fons sonor ens introdueix en la narració i hi aporta misteri, romanticisme, sensualitat, etc.

Les tres qualitats del so:

1- INTENSITAT. És la qualitat del so per la qual l’oïda distingeix un so fort o un so dèbil. També s’anomena amplitud d’ona. Suposa la força o la quantitat d’energia amb la qual està dotada una ona i que es mesura amb decibels (dB). 

Anomenem so fort a allò que produeix un martell mecànic o el que es pot sentir en una discoteca, per exemple.

2- TO. És la qualitat per la qual l’oïda distingeix sons greus i sons aguts, tot i tenir la mateixa intensitat. El to equival a la freqüència del so, és a dir, al número de variacions per segon de l’ona sonora, i la seva traducció musical és les notes: do, re, mi, fa, sol, la, si.

3- Timbre. És la qualitat que permet que l’oïda diferenciï dos sons de la mateixa intensitat i to. Pel timbre podem distingir dues notes de la mateixa intensitat emeses per un piano i un violí. És l’element determinant per a la distinció instrumental en música i la distinció de la parla de les persones. Per exemple, el timbre ens permet saber si escoltem un home o una dona.



El so és la sensació produïda en el nostre òrgan auditiu per les vibracions dels cossos elàstics, propagades per un medi, que normalment sol ser l'aire. 
La velocitat del so depèn del medi i la temperatura, però per l'aire i a una temperatura de 15ºC, el so viatja a 340 m/seg. 
L'acústica és la ciència que estudia el fenomen sonor i les seves causes. L'oïda humana pot percebre sons d'entre 20 i 20.000 Hz.Les QUALITATS DEL SO, és a dir, els aspectes mesurables que es donen en qualsevol so, són les següents: altura, intensitat, timbre i duració.
  
 DEFINICIÓSENSACIÓ AUDITIVA

Altura

Nombre de vibracions per segon (freqüència). 
Es mesura en HERTZ (Hz).
SONS AGUTS: 
    (major freqüència) 
SONS GREUS: 
    (menor freqüència)

Intensitat

La intensitat d'un so és l'amplitud d'ona de la vibració, i depèn de l'energia utilitzada. 
Es mesura en DECIBELS.
SONS FORTS: 
     (major amplitud) 
SONS SUAUS:
     (menor amplitud)

Timbre

És la qualitat del so que ens permet distingir els tipus de veu o instruments diferentsSons de diferent color o timbre, propis de cada veu o instrument.

Durada

Persistència de l'ona sonoraSONS LLARGS:
     (més duració)
SONS CURTS
     (menys duració)
 
 
SO ANALÒGIC O DIGITAL?
En realitat no existeixen dos tipus de so, com el títol d'aquest apartat indica, és a dir, no existeix un so digital i un altre analògic. 

Com ja hem vist, el so està produït per vibracions de cossos que provoquen variacions de pressió en l'aire, les quals arriben a la nostra oïda i ens donen la sensació del so. Quan es fa la diferència entre el so analògic i digital en realitat es fa referència al procés en el qual es tracten els senyals elèctrics que més tard són convertits en so.

ona.jpg (15635 bytes)

Per tant, quan parlem de so analògic volem dir que els senyals elèctrics que més tard varen ser transformades en so són tractats en circuits analògics i quan parlem de so digital ens referim que els senyals elèctrics són tractats en circuits digitals

Al convertir el so en senyal elèctric mitjançant un transductor (per exemple un micròfon) el senyal obtingut és un senyal analògic.

En sistemes digitals el senyal analògic obtingut havia de convertir-se en senyal digital mitjançant un conversor A/D.

Igualment, el senyal sonor capaç d'estimular un altaveu és un senyal analògic, per tant, en els sistemes digitals, abans d'enviar el senyal als altaveus, s'ha de passar per un conversador D/A. En un aparell digital el so està representat per una sèrie de números, s'anomenen mostres, que són els valors instantanis de l'ona cada cert període de temps.

La velocitat de mostreig és la freqüència amb la qual s'agafen les mostres. Evidentment, com més gran sigui la velocitat de mostreig més semblança hi haurà entre l'ona analògica i els senyals digitals.

La teoria del mostreig diu: per avaluar fidelment un senyal, la freqüència més aguda del seu espectre ha de ser major que la meitat de velocitat de mostreig (freqüència Nyquist). El senyal resultant, conegut com a "alias", és una altra ona sinusoïdal de freqüència menor igual a la diferència de velocitats de mostreig menys la freqüència original. Aquest fenomen es coneix com a nombre de "aliasing". Per evitar el aliasing s'ha de fer passar el senyal abans de ser convertit amb digital, per un filtre passabaixos per atenuar les freqüències més agudes. Igualment, la sortida del conversor digital analògic es fa passar per un filtre passabaix de les mateixes característiques que l'anterior per "suavitzar" l'ona escalonada, ja que conté molts més aguts que el senyal desitjat.

Sintaxi de la publicitat

Sintaxi de la publicitat

Recursos literaris en els espots
L’èxit d’una frase publicitària podem trobar-lo en la facilitat per ser recordada pel receptor del missatge. Per a que sigui així ha de complir uns requisits. Ha de ser una frase amb un punt artístic, convincent i sobretot senzilla. El que es pretén és que sigui recordada a l’hora de fer una compra, per tant si és complicada, difícilment es podrà recordar. És per aquest motiu que els publicistes busquen camins que facilitin la fixació dels missatges en la nostra ment. Al cap i a la fi, un publicista és un creador que desenvoluparà els 2 tipus de recursos que existeixen:
- Els recursos del tipus lingüístic
- Els recursos visuals

Sinècdoque
Fenomen pel qual s’amplia o es restringeix el significat d’un mot prenent el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, etc.

Hipèrbole:
Figura de dicció en què l’expressió és una exageració evident. || Hipèrbola.
Des del punt de vista literari podem definir la hipèrbole, simplement com l’exageració dels termes. En el llenguatge publicitari trobem constantment hipèrboles, exageracions que si analitzem seriosament el contingut veurem que són afirmacions totalment irreals, precisament pel grau d’exageració que tenen. L’objectiu de la seva utilització és trobar l’equilibri en allò que se’ns està afirmant, ampliant la força del convenciment del missatge.
Exageracions publicitàries o exemples d’hipèrboles serien, ¿Por qué todo el mundo fuma Gold Coast?, d’una empresa tabaquera, El reloj más exacto del mundo, de Junghans Mega, o bé, Ho té tot per véncer tothom, de Toyota.

Metàfora
Figura de pensament que es fa quan s’empra un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella.

Comparació
Acció de comparar dos o més objectes a fi de determinar llurs punts de semblança o de dissemblança

Frases fetes
Es tracta de la incorporació de frases, dites o refranys emprats popularment dins d’un anunci publicitari. Más buenos que el pan (patés La Piara), Haz lo que te dé la lana (llanes Phildar). En l’últim exemple es fa una variació de la frase popular “Haz lo que te dé la gana”, per a posar èmfasis a la paraula llana, el producte que es vol anunciar.
En aquest mateix recurs s’hi inclou la utilització de noms de pel·lícules: Dos ombros y una mujer (xampú Decisión) o frases literàries conegudes: Cel o no cel esa es la cuestión (paper higiènic CEL). L’objectiu d’utilitzar aquest recurs és crear un vincle de més proximitat amb el públic, aprofitant en benefici propi frases que ja estan fixades en la ment de les persones, i que a partir d’ara podran relacionar amb un producte determinat.

Frases poètiques
En aquest recurs es fan servir com a atracció publicitària frases de clar estil poètic, caracteritzades per l’ús de conceptes, formes i ritmes que no s’utilitzen habitualment en el llenguatge quotidià i que requereixen d’una certa atenció per captar-ne clarament el significat. Podríem dir que aquestes frases agraden més pel so i el ritme que tenen que no pas per al seu contingut, el qual, gairebé segur, no hem pogut entendre tenint en compte que les característiques de la comunicació publicitària són ràpides i no donen temps a reflexionar, aquesta ha de ser instantània.
Un exemple de frases poètiques seria, El cuerpo de una mujer es el corazón de la moda, o Cuando es perfume se hace caricia. ambdos anuncis de Cacharel, o bé, El tiempo es poesía, de la casa de rellotges Citizen.

Reiteració o ecos d’insistència
És la repetició conscient de dues paraules o conceptes en una mateixa frase amb l’objectiu de remarcar-ne el significat: El vino más vino es Fallabrino; Compre una Parker, Parker (Johnnie Walker); Luz, más luz (Brandi 103).
Dins d’aquest grup es troben les anadiplosis o repeticions: Esto es mini, Mini es lo máximo (mini Tetra Brik). També hi ha cabuda per a les epanadiplosis o repeticions a principi i a final de frase: Fino La Ina, imposible beber algo más fino (La Ina); Gusta a la gente que gusta (Lancia Y-10). Seguidament trobem els paral·lelismes o repeticions de paraules en diverses unitats successives: El placer de conducir. El placer de viajar (Guia MNW 1993).
Identificació paraula/marca. És la utilització d’una paraula que té lletres o sons similars al nom de la marca del producte que es promou, intentant d’identificar clarament l’anomenada paraula amb la marca corresponent: Sonydo Sony (Sony), Ahora eres leebre (Lee).
L’objectiu d’aquest recurs és aconseguir que el puúblic retengui ràpidament la marca i a l’hora que li transmeti curiositat.

Personificació
És un recurs mitjançant el qual el publicista dóna a un objecte o concepte inanimat, característiques pròpies d’una persona o ésser animat: El microondas inteligente (Sanyo), Màquinas responsables (Bosch). Aquest recurs va a l’alça ja que sol captivar molt al públic.

Rima
És un recurs literari molt conegut que en publicitat ha estat utilitzat per a fer més atractius els anuncis, amb la finalitat de facilitar la gravació del missatge en la memòria del públic. Sempre és més fàcil de recordar un text amb sons que rimin que no pas un altre que no tingui aquesta particularitat: Colgate el mal aliento combate (Colgate); Per Nadal, preus com cal (Gerplex).

Onomatopeia
És la imitació del soroll produït per alguna cosa, acció o animal mitjançant paraules. La publicitat constantment utilitza aquest recurs per atraure la nostra atenció, aprofitant-se de la facilitat que tenim de recordar aquest tipus de paraules, sempre breus i d’ús quotidià. Felices ¡Click! ¡Click! (Kodak, imitant el so d’una càmera fotogràfica), Un glu glu de Campari y tres fshhhh de soda! (Campari, imimtant el so d’un licor en caure des de l’ampolla al got i el so típic que produeix el gas carbònic de la soda, Aauuuuuuuuuuhh!! (Heineken, imitant l’udol d’un llop).

Interjecció
Es tracta de la utilització d’interjeccions en els anuncis, repeticions d’una o més lletres o un so o sons que expressen algun afecte o moviment sobtat de l’ànim com ara alegria, emoció, interès, satisfacció, etc. Mmmmmmm…está para comérselo! Mmmmm… (Pipers), ¡¡Uauuuuu!! (Danone)
L’objectiu bàsic a l’hora d’emprar interjeccions és aprofitar l’impacte que causen per la força expressiva que tenen per atraure l’atenció.

Jocs de paraules
És l’adequació o transformació que el publicista fa de les lletres d’una paraula per utilitzar-la d’acord amb els seus interessos. Té una semblança amb el recurs “identificació paraula/marca” però la diferència entre ells és que en aquell recurs la paraula transformada es referia directament al nom del producte i en el joc de paraules la transformació es fa amb una paraula diferent de la marca publicitària. Fisher: Extraordinarius (Stradivarius), Es la oro de dormir (Vidal Grau).
L’objectiu que busca aquest recurs és atraure l’atenció recorrent a la simpatia i a la gràcia que pugui causar en el públic l’ocurrència d’un bon joc de paraules.

Dilogia
És l’ús que es fa d’una paraula que té dos sentits o significats diferents: Kodak, para olvidarse de otros rollos (rotlle de fotografía Kodak), Problemas de caspa, picores y seborrea… Quítatelos de la cabeza (joc entre “oblidar-se d’aquests problemes” i “fer desaparèixer la caspa”, es tracta d’una mescla entre frase feta i dilogia). Un altre exemple a destacar és el d’una empresa de tampons “Amaltea” on en un anunci utilitzaren aquest recurs de la següent manera: Sáltate las reglas (en el sentit que les regles són normes de bons costums i la menstruació).
L’objectiu d’aquest recurs del doble sentit és atraure l’atenció del públic mitjançant la simpatia, la gràcia o la complicitat que es pugui aconseguir amb aquest doble sentit que posseeixen algunes paraules.

Desafiament
És un recurs pel qual el publicista estableix un repte amb el públic, una provocació que atregui la seva atenció sobre el producte. Existeixen dos tipus de desafiaments, el primer, està basat en la seguretat del fabricant o del promotor que considera que el seu producte és tan bo que pot assumir qualsevol rebuig per part del consumidor, com ara, Si no queda satisfecho, le devolvemos su dinero, anunci d’El Corte Inglés, Si usted encuentra un regalo más útil que el pequeño Larousse, le haremos figurar en la próxima edición, anunci de Larousse.
Dins d’aquest mateix tipus basat en la seguretat que té l’empresa en la bona qualitat del seu producte, trobaríem el conegut: Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo. Aquesta fase publicitària es va utilitzar amb èxit fa molts anys en un espot televisiu americà. Anys més tard, l’empresa espanyola de detergents Camps va copiar i utilitzar aquest eslògan per a un anunci posant-lo en boca del directiu de l’empresa Alberto Luque.
L’altre tipus de desafiament, se centra en una provocació directa a través del missatge publicitari incitant al possible consumidor a entrar en el joc proposat, com ara, ¡A qué no te lo pones!, anunci de Sports Ocean, ¿Qué diría tu mamá si te viera con Eristoff?, o La revista que nunca comprarían tus padres, anunci de Primera Linea.
El llenguatge d’aquests anuncis mostra clarament que el seu objectiu és generar una reacció en el client potencial que el porti a actuar precisament de la manera com se li està insinuant, en la provocació feta.
Chrysler Corporation. Agència Bozell, Jacobs, Kenyon & Eckhardt de Nova York.



Contradicció o antilogia
Aquest recurs, s’utilitza incloent en una mateixa frase de l’anunci idees clarament antagòniques o oposades. S’utilitza una contradicció, una unió de conceptes aparentment il·lògica amb l’objectiu d’atraure la curiositat del consumidor i d’aquesta manera, fer-lo entrar en l’anàlisi total del missatge que es vol donar. Un exemple seria, Pierde peso comiendo, la qual la casa Sanofarma SA anunciava el seu producte per aprimar Calprim, o bé, El pan que no engorda, de la casa Bimbo per oferir un producte de pa light, mentre que tots sabem que el pa és precisament un aliment que engreixa.

Paraules de nivell col·loquial o vulgarismes
És la utilització que es fa en anuncis i campanyes publicitàries de paraules o frases pròpies del llenguatge popular o juvenil, siguin o no, reconegudes per l’Acadèmia de la Llengua. Casos com els de l’empresa fabricant de calçotets Slips Wong que utilitzen com a titular d’un anunci la frase, Hombres con los Wong bien puestos, on es veu que s’utilitzen paraules o frases amb una clara connotació vulgar.
Altres exemples de vulgarismes de nivell col·loquial, serien, l’anunci de la casa Vespa, Delta, ¡Qué pasada!, o de la casa Philips, que ens diu, Cuando los profesionales hablan los demás cierran el pico.

Neologismes o creació de noves paraules
- Aquest recurs s’utilitza per donar importància i distinció al producte consistint en la creació de noves paraules per mitjà de la pròpies regles de formació de mots d’una llengua o a utilitzar paraules d’una altra llengua. A vegades, enlloc de crear una paraula nova, donem un nou sentit o significat a un terme o concepte ja existent, tot i que s’utilitza en altres àmbits que podem ser tècnics o científics, fent-li per tant una variació semàntica.
Els anunciants de detergents han utilitzat aquest recurs que els han donat excel·lents resultats, un dels casos que contenia Megaperls i un altra de molt ràpid que portava Acelerator.
L’objectiu del publicista incorporant aquestes paraules i termes complicats es donar credibilitat científica o tècnica al producte i a les afirmacions fetes a l’anunci.
De vegades es creen noves paraules per facilitar la comprensió de l’anunci i fer que es relacioni el terme amb l’empresa anunciadora i així arribar més fàcilment al públic. Exemples d’aquest tipus serien, la Bapitaurus de la marca d’Electrodomèstics Taurus, o la creació del verb Enriojarse, de l’empresa de vins Castillo de San Asensio que ens el presenta en imperatiu, ¡Enriójate!.
Paraules que avui en dia ja són freqüents entre nosaltres com Reposacaps, Porta-rotlles, Salva-slips, Airbag, entre d’altres, no deixen de ser invencions.


Adjectivació
Amb l’adjectivació el publicista utilitza conscientment una sèrie excessiva d’adjectius o d’expressions adjectives per tal de valorar al màxim el producte que s’anuncia. L’exemple més clàssic d’aquest és aquella frase de les tres B, tan utilitzada anys enrera: Bueno, bonito y barato. Altres exemples serien, el de l’empresa Suzuki, que diu: Inseparables, insuperable / independiente / inteligente / insinuante / inconfundible / infatigable / informal / inconformista / indescriptible, o bé, Luminoso, uniforme, impecable, de l’empresa de productes de bellesa Estée Lauder.
En els casos en que la frase de l’anunci no està formada només d’adjectius sinó més aviat de substantius o de formes verbals, anomenem aquest recurs simplement enumeració. La intenció del publicista en aquest cas, al igual que en l’adjectivació, és valorar per mitjà d’una sèrie d’expressions el producte que anuncia.

Intrusió alfabètica
Aquí s’adopta en el text de l’anunci o en el nom del producte lletres poc utilitzades en la nostra llengua habitual, com són ara la k, la w, la x o la y, amb la intenció de donar-li al producte un caràcter internacional, ja que hi ha la idea popular tot i que errònia, de que “el que és estranger sempre és millor”.
Algun exemple del cas seria, Titanlux, Flex, Potax, Spontex, Tiendas Corty, entre d’altres.

Intrusió lingüística
La intrusió lingüística, com el seu nom indica, adopta en el text normes lingüístiques, sintàctiques, girs, o paraules pertanyent a altres llengües diferents a l’emprada en el plantejament general de l’anunci.
Un exemple típic és la utilització del paraules amb francès o anglès, en la promoció de perfums i colònies, com ara, For men, en lloc de Per homes, o bé, Eau de Toillette, en lloc d’Aigua de Colònia.

Ruptura de les regles gramaticals i ortogràfiques
El publicista fa una violació conscient i voluntària de la normes de la gramàtica i l’ortografia amb l’objectiu d’atreure l’atenció del públic i de promoure adequadament el seu producte. Un exemple molt clar és el de la casa Sony, amb els seus eslògans: Sonydo Sony i El equipo supersonyco.
Els exemples de la ruptura de les regles gramaticals i ortogràfiques són diversos; hi ha anuncis en què s’ometen lletres o paraules o es reemplacen per objectes. També en trobem amb llargs paràgrafs sense comes, altres en què hi ha paraules escrites en majúscules després de coma o en minúscules després de punt. Altres, com ja hem dit, no respecten les regles de concordança i recorren a l’error gramatical com a motiu d’atracció

Al·literació
El recurs de l’al·literació és el que fa servir la repetició de certs sons a intervals curts en una frase. Aquesta repetició és harmònica i s’utilitza molt publicitàriament, ja que ajuda a rebre millor el missatge i en facilita el record.
S’inclou, també com a part d’aquest recurs, la cacofonia, que és la repetició de sons pròxims en una frase però no plenament grata a la oïda i es considera més aviat un vici del llenguatge; la publicitat la utilitza ja que permet recordar fàcilment els anuncis. Exemples de cacofonia, seria, Escucha Chicho esta noche, de la Cadena SER i exemples d’al·literació són, El mejor modo de elegir tu moda, de la Cadena de roba C&A o Elija Elegido, de l’empresa de vins Elegido.

El ràccord o la continuïtat

El ràccord o la continuïtat

El ràccord:

Correspon a l'edició, és el conjunt d'estratègies, lleis i tècniques per les quals conferim continuïtat als diferents plans.

El ràccord o continuïtat fa referència a la coordinació, la fluïdesa o la unitat harmònica entre els diferents plans que constitueixen una seqüència, amb la intenció de no trencar en el receptor la il·lusió de continuïtat.

Les lleis que regeixen la continuïtat afecten directament l'harmonia dels dos factors que determinen el muntatge continu: l'espai i el temps cinematogràfic.

En un programa de vídeo hi ha d'haver ràccord a tots els nivells:

D'acció, de gest, de direcció, d'il·luminació, de cromatisme, de cohesió tonal, d'escenari, d'interpretació, de progressió dramàtica...

Les lleis de la continuïtat regeixen també pel que fa a la direcció que segueixen els personatges en plans consecutius; per exemple, en les entrades i les sortides de camp. Si el personatge surt de camp per una banda de l'enquadrament, en el pla següent ha d'entrar per la banda contrària. Aquesta norma serveix tant per a les entrades i les sortides laterals com per a les que s'efectuen en sentit vertical o en diagonal.

La mateixa norma s'ha d'aplicar pel que fa al creuament de mirades entre personatges situats en plans consecutius. D'un personatge que miri cap a l'esquerra, n'ha de venir un que ho faci cap a la dreta; si un mira en diagonal de dreta a esquerra ha d'anar seguit d'un altre que miri igualment en diagonal, però d'esquerra a dreta, i després d'un personatge que miri cap a dalt n'ha de venir un que miri cap a baix.

De vegades cal fixar un sentit direccional únic a la trajectòria dels personatges en funció dels punts cardinals. Per exemple, en un reportatge resum de la volta ciclista a Catalunya, a l'etapa entre Lleida i Manresa el sentit lògic de la trajectòria és d'esquerra a dreta, i en una etapa entre Girona i Andorra el sentit direccional lògic seria l'invers.

En general, el sentit direccional podria configurar-se a partir d'aquests elements:

Els punts cardinals

Les necessitats de la narració dins de la seqüència.

El ràccord.

La sensació de principi, de començament (d'esquerra a dreta).

La sensació de final, d'acabament, de tornada (de dreta a esquerra).

El sentit direccional exigeix que s'atenguin les lleis dels eixos de càmera i d'acció.

Eixos de càmera i d'acció:

S'entén per eix de càmera la línia hipotètica que uniria el centre de l'objectiu de la càmera amb el centre de la superfície enquadrada per aquesta en un determinat camp visual.

S'entén per eix d'acció, eix de referència o eix escènic la línia imaginària que uniria els personatges que actuen com a interlocutors. Quan només hi ha un personatge, l'eix d'acció quedaria definit per la seva mirada.

Els tràvelings d'avançament i de retrocés suposen un desplaçament real al llarg de l'eix de la càmera, i els moviments de zoom suposen un desplaçament figurat al llarg d'aquest eix.

Els desplaçaments entorn de l'eix d'acció es regeixen per unes lleis més complexes. Per exemple, l'anomenada llei dels 180 graus, que es pot formular així: l'eix d'acció divideix l'espai en dues àrees de 180 graus cadascuna; una vegada situada la càmera en una de les dues àrees, totes les preses següents han de fer-se des de qualsevol posició d'aquesta àrea.

Pot il·lustrar-se aquesta llei amb un exemple significatiu. En la retransmissió televisiva d'un partit de futbol, l'eix d'acció queda determinat per la línia imaginària que uneix les mirades dels dos porters. Una vegada iniciada la retransmissió des d'una banda del camp , les càmeres no es poden moure d'aquest lateral.

L'explicació és òbvia. Si es transgredís la regla dels 180 graus, es desorientaria l'espectador; semblaria que els jugadors s'han tornat bojos, perquè atacarien en direcció contrària de la que atacaven un moment abans.



S'ha d'esmentar també l'anomenada regla dels 30 graus. Es podria formular així: entre l'eix de la càmera d'una determinada presa i l'eix de la càmera de la següent hi ha d'haver una diferència no inferior als 30 graus. Aquests 30 graus s'han de mesurar en l'espai, no en sentit horitzontal.

El motiu sembla igualment obvi. Si la càmera es desplacés un un angle inferior als 30 graus, no faria l'efecte d'un canvi deliberat de punt de vista, sinó d'error, de distorsió, de salt injustificat dins del mateix eix de la càmera.


L'Efecte Kuleshov és una pràctica del muntatge cinematogràfic demostrada pel cineasta rus Lev Kuleixoy. Durant la dècada dels anys vint del segle passat, Kuleshov va mostrar davant del públic una seqüència en la qual s'hi intercalava una presa de l'actor Ivan Mozzhujion amb un plat de sopa, un taüt i una nena jugant. Els espectadors van percebre que l'expressió de Mozzhujin era diferent a cada seqüència, que canviava, per la qual cosa es va arribar a la conclusió que el muntatge és de gran influència en la comprensió semàntica d'allò que apareix a l'escena.

https://www.youtube.com/watch?v=_gGl3LJ7vHc



Errors de ràccord



Signes de puntuació

Definició de signe de puntuació:

Es consideren signes de puntuació, les formes de connexió entre els diferents plans, entesos aquests com una unitat de presa.

Signes clàssics:

Tall en sec: és un pas directe, un canvi instantani, el pas d'un pla a un altre per empalmament directe, sense cap recurs visual intermedi. En rigor no és un signe de puntuació, sinó absència de puntuació. És la formula més generalitzada de canvi entre plans i equivaldria, en el llenguatge verbal, a la connexió directa de les paraules.

Fosa en negre: la imatge es va dissolent fins que la pantalla arriba al negre total, indica una pausa llarga i prolongada. Fa l'efecte de tancament, de finalització d'un període de temps. Seria l'equivalent a la fi d'un capítol en una novel·la.

Obertura de negre: de la pantalla absolutament fosca sorgeix progressivament la imatge cada vegada més lluminosa, fins a arribar a la normalitat. Indica l'inici d'una narració o d'una seqüència. És obligada gairebé sempre després d'una fosa en negre.

Encadenament o fosa encadenada: mentre una imatge es va difuminant lentament, la nova va apareixent progressivament, i se superposen ambdues en un moment determinat. És un sistema de puntuació més suau. Se sol fer servir per indicar un pas de temps més ràpid que el suggerit per la fosa en negre, o per crear un clima romàntic.També es fa servir per relacionar formes d'una forma simbòlica.

Cortinetes: la imatge que entra va desplaçant la que surt d'una banda a l'altra de la pantalla. La imatge primera pot ser desplaçada per una simple ratlla vertical o horitzantal, per un rombe o per un cercle que es fa gran o petit, i fa sortir al darrere la nova imatge. Sovint dóna idea de simultaneïtat. Es fa servir molt sobretot a la televisió.

El Desenfocament: consisteix a tancar un pla desenfocant la imatge i obrir el següent a partir d'un nou desenfocament que es va corregint de manera suau.

La Panoràmica: un moviment en panoràmica cap a l'infinit indica una transició en l'espai i en el temps.

L'escombratge: la càmera realitza un desplaçament molt ràpid, seguit d'un tall i del pas a una altra escena o a la mateixa, però un temps després.

La congelació: la imatge deixa de moure's es congel·la, s'immobilitza un instant, per donar pas a una nova imatge.

L'emmascarament: un personatge provoca una mena de fosa en negre en col·locar-se davant l'objectiu de la càmera. L'obertura es realitza apartant-se de la càmera el mateix personatge o un altre.

Transició acústica: un so que s'avança, corresponent a la imatge següent, avança l'acció que començarà després.

Semblança de Formes: connexió, mitjançant un tall, de dos elements formalment semblants, però corresponents a situacions o a escenaris diferents.

Igualtat simbòlica: connexió, mitjançant un tall, de dos elements simbòlicament iguals o contraposats.

Transfoc: és una modificació de l'enfocament. Tambè es coneix com "foc selectiu" ja que permet focalitzar l'atenció de l'espectador en un pla o un altre de la imatge enquadrada. Es basa amb l'absencia de la profunditat de camp. Implica una forma de donar enfasis narratiu a un personatge del enquadrament.

https://youtu.be/QdkbN-5c8ig?si=tJizRm6gWXE-lCYt

Transicions; Llenguatge audiovisual ILlenguatge audiovisual IILlenguatge audiovisual III

Edició o muntatge

 Concepte d'edició

L'edició és l'operació mitjançant la qual se seleccionen i s'ordenen els plans enregistrats, d'acord amb una determinada intencionalitat narrativa i/o semàntica, otorgant alhora un ritme al programa.

En la creació de videogrames, l'edició planteja problemes de caire tècnic i problemes de caire expressiu.

Tipus d'edició:

Edició per engalzament:

Consisteix a anar connectant els plans en el mateix ordre en què han de quedar disposats al programa.

Edició per inserció:

Consisteix a inserir unes imatges i/o uns sons en un programa prèviament enregistrat, en substitució d'uns altres, sense modificar ni alterar les immediatament anteriors i posterios.

Tipus de muntatge:

Des del punt de vista estrictament narratiu, se sol distingir entre muntatge continu i discontinu. Els altres tipus de muntatge narratiu poden considerar-se variants del muntatge discontinu. Des del punt de vista estrictament semàntic, convé fer esment de l'anomenat muntatge ideològic.

Muntatge continu quan es fa una reconstrucció en temps real. Per exemple, en el pla 1 una noia s'acosta a una porta; en el pla 2 obre la porta amb la mà.

https://www.youtube.com/watch?v=hThI7VeK5CU

Muntatge discontinu quan el temps real és reduït mitjançant una el·lipsi temporal. Per exemple, en el pla 1 un senyor prepara el sopar a la cuina, en el pla 2 el serveix a la taula.

https://www.youtube.com/watch?v=ypEaGQb6dJk

Muntatge en paral·lel: Es produeix l’alternança de dues o més accions no necessàriament vinculades narrativament. En ocasions s’alternen accions diverses que es donen sentit mútuament, precisament pel fet de comparar-les. Per exemple, dos pacients en que es va explicant l'evolució interrompi’n una i l’altra per mantenir el suspens del desenllaç.

https://youtu.be/yzKhrWFreXo

Muntatge altern: Alternança d’accions simultànies i relacionades narrativament. juxtaposen accions que tenen una correspondència temporal i que solen unir-se al final de la seqüència o del film. Per exemple, els bandits a punt de matar la noia, i el noi cavalcant per salvar-la.

https://youtu.be/fptkmoIq6XQ

Salt enrere (flashback) es produeix quan un pla suposa una tornada enrera en el temps realment pronunciada. Es tracta, en definitiva, d'un retrocés.

Muntatge d'anticipació consisteix a fer cavalcar sobre un pla els diàlegs o la música corresponents al pla següent.

Muntatge rítmic, el que seria el ritme real d'un esdeveniment s'accelera o s'alenteix en funció de l'impacte que es pretén donar. La música es la pauta per anar introduint els diferents plans. S'utilitza sovint en els videoclips.

https://youtu.be/ugRSNCUk2pM

Muntatge de síntesi es fa una compressió notable del pas del temps. Per exemple, un nen marxa en bicicleta; quan torna, ja és un adolescent.

Muntatge ideològic es connecten plans que no tenen una relació física, siplement per produir una nova significació. Per exemple, un ramat de bans i una munió d'obrers sortint del metro (a Tiempos modernos, de Charles Chaplin).

El muntatge ideològic es fonamenta en les investigacions de Pudovkin sobre el muntatge constructiu, portades a les últimes conseqüències per Eisenstein amb el seu muntatge intel·lectual. Es tracta d'enriquir intel·lectualment el cinema amb una significació addicional, producte d'una reació d'imatges amb un fort contingut metafòric.

 

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Moviments de càmera

Moviments de càmera

El concepte de pla s'aplica al cinema en un doble sentit: com a unitat de presa i com a valor d'enquadrament. Es parla de pla com a unitat de presa per referir-se al conjunt d'imatges que en el moment de la presa enregistren amb continuïtat. És a dir, el conjunt de fotogrames compresos des que es prem el disparador de la càmera per iniciar una presa fins que es torna a prémer per finalitzar. Es considera doncs, que el pla és la unitat de mesura d'un audiovisual.

Es parla de pla-seqüència per referir-se a un conjunt de plans que formen una unitat dramàtica. Normalment equival a un conjunt de plans entre els quals hi ha una relació d'espai i temps. El pla-seqüència és una seqüència que es realitza en un sol pla, és a dir, en una sola presa, sense recórrer a l'edició o muntatge. El pla seqüència representa necessàriament la unitat física de l'espai i del temps.

"Sed de mal" Orson Welles

"Children of men" (fills dels homes) Alfonso Cuarón

"Goodfellas" (Un de los nuestros) Martin Scorsese

"Snake eyes" (ulls de serp) Brian de Palma

La mobilitat de la càmera és, històricament, un dels recursos formals que han contribuït més a convertir el cinema en una forma d'expressió diferenciada.

Moviments de càmera:

http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/moviments-de-camera/

Agrupament de plans.L'escena:

https://sites.google.com/site/imatge13/home/bloc-1-cinema/tema-2-el-lllenguatge-cinematografic/02-04-agrupament-de-plans-l-escena

La panoràmica (PAN)

És un moviment de rotació de la càmera. La càmera gira sobre un suport fix i amb una distància focal constant. Correspon als diversos moviments del cap de la persona. Pot distingir-se entre panoràmica horitzontal, vertical, obliqua i de balanceig.

La panoràmica horitzontal és un moviment de rotació d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra. Pot servir per seguir un personatge que es deplaça horitzontalment en l'espai (panoràmica de seguiment) per explorar un espai (panoràmica de reconeixement) o bé com a recurs de transició (panoràmica d'escombratge).

La panoràmica vertical és un moviment de rotació que va de dalt a baix, o viceversa. Permet relacionar visualment espais o subjectes separats verticalment. Pot ser vertical ascendent o vertical descendent. Pot emprar-se amb una finalitat descriptiva o narrativa.

La panoràmica de balanceig és un moviment de rotació similar al d'un bressol o al d'un vaixell. Sol emprar-se amb una finalitat subjectiva substituint els ulls d'una persona ferida o d'un borratxo.

El tràveling és un moviment de translació de la càmera Aquesta es desplaça sobre una seu mòbil que rep el nom de carro, sobre el qual es munta la càmera per desplaçar-la sobre uns rails similars als del ferrocarril.

El desplaçament, però, pot ser també a mà, sobre un cotxe, etc.

Podem diferenciar molts tipus de tràveling:

De profunditat d'avanç: la càmera es trasllada d'un pla llunyà a un de més proper. Pot servir per canviar de pla en una mateixa presa, per centrar l'atenció o també per penetrar en els sentiments i l'emotivitat d'un personatge.

De profunditat en retrocés: la càmera es desplaça des d'un punt proper a un de més llunyà. Pot servir per situar un personatge en context, per distanciar-se d'una acció, per indicar el final d'un record o d'una pel·lícula.

Vertical ascendent o descendent: la càmera acompanya el moviment del personatge en desplaçaments verticals ascendents o descendents. La càmera puja o baixa sobre una plataforma o una grua.

Lateral: la càmera acompanya en paral·lel un personatge que es desplaça horitzontalment. Permet de mantenir propera i intensa l'expresió d'un personatge en moviment. Pot servir també per relacionar personatges.

Circular: la càmera es desplaça circularment, per exemple envoltant un personatge. Pot utilitzar-se amb una finalitat romàntica o bé simbòlica, per expressar tancament, també per mostrar indirectament tot l'entorn que envolta els personatges.

A més dels diferents graus de valor expressiu o narratiu, els tràvelings serveixen per conferir corporeïtat als enquadraments. En desplaçar-se els objectes per la pantalla, s'incrementa la sensació de perspectiva i, en conseqüència, es potencia la tercera dimensió o la sensació de relleu.

Tràveling òptic: el moviment d'apropament o d'allunyament que podem produir mitjançant un objectiu zoom de distància focal variable es considera tràveling òptic. En aquest cas el que es mou no es la càmera sinó l'òptica.

L'efecte visual, però, no és el mateix, ja que en el moviment de zoom els objectes que s'apropen es comprimeixen.

Paneo o escombratge:

Fer un escombratge (o “paneo” de “panning”, en anglès) consisteix en girar la càmera lateralment seguint un motiu en moviment a fi que el motiu quedi nítid i el fons desenfocat pel moviment de la càmera.

Efecte Bala :(Efecte matrix, Bullet time)

Extremada ralentització del temps per a permetre veure moviments o successos molt veloços.

http://www.youtube.com/watch?v=zKtAuflyc5w&feature=youtu.be&annotation_id=annotation_2757313035&feature=iv&src_vid=6qNwjPRqx20

Pla multiple:

https://www.youtube.com/watch?v=8TNgL_rVw6s

Angulacions de la càmera

 

Angulacions de la càmera

  • Normal : l'angle de la càmera és paral·lel al sòl.
  • Picat : la càmera se situa per sobre de l'objecte o subjecte mostrat, de manera que aquest es veu des de dalt.
  • Contrapicat : oposat al picat.
  • Nadir o supina o contrapicat perfecte : la càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle perpendicular a terra.
  • Zenital o picat perfecte : la càmera se situa completament per sobre del personatge, en un angle també perpendicular.

Angulacions

Alçada de càmera

  • Normal : La càmera se situa a una distància del sòl equivalent a la de la vista.
  • Baixa : La càmera se situa per sobre el metre i mig de distància al sòl.
  • Alta : Se situa a una distància major a 1,80 metres.

Tipus de plans

 La planificació és la previsió dels diferents tipus de plans o enquadraments que sortiran a la pel·lícula. (Elements reflectits en l'storyboard).

Tipus de plans

El pla com a valor d'enquadrament fa referència, doncs, al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És des d'aquesta concepció que s'ha establert una classificació.
La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, sistematitzant els plans en funció de l'allunyament o apropament a ella.

En general pot afirmar-se que els plans més llunyans aporten a la imatge un plus de valor descriptiu i els plans propers aparten un valor expressiu o dramàtic. En canvi els plans mitjans hi aporten, sobretot, un valor narratiu.

Gran pla general (GPC)

Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. La natura o l'entorn prenen més importància que la persona. Aquesta no hi és o bé queda diluïda a l'entorn, llunyana, perduda, petita, massificada.
Té fonamentalment un valor descriptiu. Pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l'home enfront de la natura, de l'entorn urbà o de la multitud.

Pla general (PG)

Mostra un escenari ampli en el qual s'incorpora la persona. La figura humana ocupa entre una tercera i una quarta part de l'enquadrament. Té fonamentalment un valor.

Pla de conjunt (PC)

Abraça un petit grup de persones o un ambient determinat. Interessa l'acció i la situació dels personatges. La persona queda encaixada dins d'un espai definit, però amb prou marge de moviment.
Pot tenir bàsicament un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment dramàtic.

Pla sencer (PS)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges.
Interessa sobretot l'acció. En conseqüència, té fonamentalment un valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.

Pla americà o tres quarts (PA)

El límit inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament genuïnament cinematogràfic, no extret de la pintura ni de la fotografia.
S'anomena americà perquè s'utilitzava fonamentalment en el western per oferir dos elements clau: el rostre de l'actor i el revòlver.
Interessa sobretot el rostre i les mans. En conseqüència, té fonamentalment un valor narratiu i dramàtic.

http://www.youtube.com/watch?v=JuYULGd-Les

Pla mitjà (PM)

Presenta a la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt.
Interessa sobretot la reacció del personatge davant d'una realitat. En conseqüència, té fonamentalment un valor dramàtic, conserva encara un cert valor narratiu.

Exemple: P.M. de la pel.lícula ("39 graons" autor: Alfred Hitchcock )

Primer Pla (PP)

Presenta el rostre sencer de la persona o bé el rostre i l'espatlla.
Perd tot el valor narratiu o descriptiu. Interessa sobretot l'exploració de la interioritat del personatge. En conseqüència, té fonamentalment un valor expressiu, psicològic i dramàtic.

Primeríssim pla (PPP)

Mostra una part del rostre o del cos de la persona.
És una accentuació del primer pla. En conseqüència, potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l'espectador.

Pla detall (PD)

Mostra un objecte o una part d'un objecte. Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració.
Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.

Pla holandès o aberrant

Quan la càmera esta lleugerament inclinada, aproximadament a un angle de 45 graus. Aquesta inclinació mostra inestabilitat.

Angle de càmera subjectiva

La càmera ens mostra el que el personatge està veient, es a dir, pren per un moment la visió en primera persona del personatge.

Pla impossible

La càmera està situada en un lloc que no pot situar-se el ull del espectador.

Exemple: http://www.youtube.com/watch?v=6Vgf1poli-4

dimecres, 11 d’octubre del 2023

Els límits de la publicitat

 

ELS LÍMITS DE LA PUBLICITAT

DISSONANCIA COGNITIVA
La publicitat pretén a aconseguir la DISSONANCIA en el consumidor.
Es crea dissonància quan s`afirma, per exemple, que la tecnologia que tenim no és la que hauríem de tenir.

La disonància crea un malestar que ens mou vers la consonància, és a dir, a comprar.
La Dissonància cognitiva es refereix a aquest estat intern de malestar i tensió que sentim els humans quan no sembla existir coherència entre diverses de les nostres idees, o entre allò que pensem i allò que fem. El cas més prototípic és el dels fumadors que, tot i saber que fumar té efectes perjudicials, tracten de mitigar aquesta incoherència mitjançant una sèrie d'estratègies com pensar que a ells no els passarà res, que fumar algun que altre cigar no té importància o que avia ho deixaran
Com veiem, el que realment existeix és un estat interior de disharmonia, el qual de mantenir-se resultaria insuportable.

Per posar un altre exemple, podíem prendre el cas d'aquelles persones que passen setmanes tractant de decidir quin cotxe comprar-se. Un cop feta l'elecció, és possible que es donin compte d'haver passat algun detall per alt i que el seu nou cotxe presenta algun inconvenient pel que fa al que no van triar.
No obstant això, atès que sembla que resulta inassolible psicològicament acceptar el nostre error, ràpidament vam col·locar algun pegat per solucionar el problema: "no tindrà sostre solar, però gasta menys", "l'altre segur que també donaria errors" o "el que he triat és una millor aposta a llarg termini ". El receptor pot defensar-se i la seva capacitat d'elecció no queda anul·lada. En la seducció prenen primacia els sentiments i les emocions.
La publicitat és un llenguatge seductor que pretén atreure d'una manera emmascarada.
El receptor, com la persona seduïda, no pot, al final del procés, viure sense el que
l'ha seduït.
La seduccio es fa amb tanta delicadesa que el subjecte que la viu no la viu com a
seduccio. El subjecte arriba a creure que compra el producte de manera espontània
i natural, creu que la decisió emergeix d'ell mateix, quan en el fons no és altra cosa
que la resposta esperada a un conjunt d'estimuls pensats amb premeditació. La publicitat indica quins han de ser els nostres ideals,
les aspiracions, els sentiments profunds.
Amb les estrategies publicitaries, si la persona no és reflexiva, pot veure`s
arrossegada i, al mateix temps, estar convencuda d`actuar amb plena independència.

JUGA AMB ELS SENTIMENTS : Optant pel cami de l`emotivitat en comptes
de la racionalitat. La publicitat maneja els nostres sentiments de culpa, els
nostres pors i angoixes, els sentiments de soledat i les nostres tensions internes.
Si un publicista és capaç de jugar amb un disseny o una per prou compartida, si
és capaç de remoure ferides obertes, aleshores el seu anunci serà una sortida.

UNIFORMITZA : La publicitat esdevé un factor d'integració social, però la seva integració és uniformadora.
Contribueix a disgregar les subcultures d'una determinada societat a favor d'una cultura dominant.

ESTIMULA EL CONSENTIMENT : La
publicitat mai fomenta la discussió, la
crítica, la reflexió. Pel contrari, estimula el consentiment a favor de la situació
dominant.
Reflecteix i reprodueix el que passa a la realitat; pero aquesta reproduccio
reforca i legitima la desigualtat dominant.

ESTABLEIX/REFORCA VALORS :
La publicitat, seleccionant uns valors i marginant altres, reconfigura el nostre univers de valors.
Una reconfiguració de valors que noms atenen criteris economics.
Tipus de publicitat que podem trobar:
- Publicitat agressiva
- Publicitat deslleial
La publicitat deslleial és aquella publicitat que resulta contraria a les normes i als usos correctes del mercat.
En trobem dos tipus:
- Publicitat enganyosa: Utilitza missatges amb afirmacions que no corresponen
amb les característiques, avantatges, beneficis i/o usos reals del
producte.

dimarts, 3 d’octubre del 2023

Ètica publicitària

 

ÈTICA PUBLICITÀRIA

Què és la publicitat?

 Tota transmissió d'informació impersonal i remunerada efectuada a través d'un mitjà de comunicació, dirigida a un públic objectiu i amb una finalitat determinada.  Publicitat per producte: Cerca estimular la demanda específica. Publicitat Institucional: Promociona la imatge d'una empresa, associació, qüestió social amb la finalitat de generar actituds i opinions que portin a una acceptació del producte.

 

La publicitat condiciona el comportament humà?

Per descomptat! La majoria de la gent opina que la publicitat no influeix en les seves decisions de compra però el publicitari mitjançant l'estudi dels diferents comportaments del consumidor potencial aconsegueix modificar la seva conducta. En infinitat de productes els consumidors compren la imatge que ells tenen d'un producte per sobre del producte en si.

Coca-cola (família i amistat)

https://www.youtube.com/watch?v=EaihQEjWGYk

Volvo (seguretat)

https://www.youtube.com/watch?v=wwDOzFTNbLs

Pepsi Generation  (Michael Jackson)

Semblar-se als seus  idols

https://www.youtube.com/watch?v=po0jY4WvCIc

  

Fins a on pot arribar la publicitat?

Això planteja una altra pregunta fins a on pot arribar la llibertat d'expressió?

ha d'existir censura?

En la constitució espanyola de 1978 en el seu article 20, es recull el dret de qualsevol ciutadà  a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”

Aquest dret a vegades entra en conflicte amb uns altres com són el dret a l'honor, intimitat, la protecció de la joventut,

Com reflecteix l'article 20.4, per tant, on està el límit?

Problema?

L'eficàcia de qualsevol campanya publicitària en els mitjans de comunicació convencionals depèn de les característiques dels anuncis i de la planificació de mitjans que es realitzi. Atès que aquesta planificació està bastant estandarditzada, utilitzant-se les mateixes fonts d'informació, és difícil obtenir un avantatge enfront de la competència. Per tant un veritable avantatge comparatiu resideix en la creació del missatge publicitari.

 

Clio ( Serie Biblica)

https://www.youtube.com/watch?v=bP33FYhXb20

Productes, gustos  i conductes inapropiades

Entren tots els productes socialment prohibits, és a dir, els que rares vegades un es troba al mig (polèmica o controvèrsia). Violència, Sexe, La sida.

Violència :

Un dels principis bàsics de l'Associació d'Autocontrol de la Publicitat és lArtícle 5 de les normes deontològiques: La publicitat no suggerirà ni incitarà directament o indirectament a la violència.

 

Recentment s'ha prohibit l'emissió de la nova campanya publicitària de la marca *DOLCE & *GABBANA. Fins i tot les campanyes de la D.G.T. de prevenció d'accidents de trànsit van provocar controvèrsia i un debat a prop de la seva utilització.

Ètica i Publicitat

La SIDA :

A causa del gran problema que origina aquesta malaltia i a la seva falta de vacuna nombrosos organismes han fet grans campanyes a favor de l'ús de preservatius com a mètode de prevenció. Són ètiques aquestes campanyes de prevenció?

 

Una de les maneres de contagi més freqüents són les relacions sexuals i un dels col·lectius més afectats són els homosexuals, tabú que produeixen rebuig social a un percentatge de la població. Què passa quan una empresa denuncia aquest rebuig social? Aquest és el cas d'alguna de les campanyes de BENETTON. PLUJA DE CRÍTIQUES (*Oliviero *Toscani)

El SEXE

L'ús del sexe com a reclam és molt utilitzat en l'actualitat. Per què ens envaeix tanta al·lusió sexual en la publicitat? és realment un reflex del que la gent vol o desitja veure? La indústria de la moda ha estat criticada amb freqüència per l'ús liberal del sexe en la seva publicitat (DIÈSEL).

Les marques de begudes alcohòliques utilitzen el sexe d'una manera subtil per a vendre mitjançant missatges subliminals que inciten als espectadors, segons estudis, a la satisfacció, estimulació i excitació. Opinions respecte a la utilització del sexe en funció de les diferents creences religioses. Haurien de prohibir-se els anuncis que tinguin al·lusions sexuals?

 

on estan els límits i qui ha de marcar-los?

Els sectors socialment especials ,les dones, els nens i els negres. Segons l'article 3 de la llei general de publicitat indica que es considera publicitat il·lícita la publicitat que atempti contra la dignitat o vulneri els valors o drets reconeguts en la constitució, especialment pel que fa a la infància, joventut o dona.

 

 Cas de la dona.El principal estereotip que ofereix la publicitat és la seva preocupació per la bellesa; en la majoria dels casos és una dona atractiva, dolç, afectuosa i sobretot es presenta en l'anunci  en un context eròtic. Podríem dir que s'ha passat de l'estereotip de súper mama a l'estereotip de súper dona. Excepcions: bellezapura.com » *Dove , dones reals i nues com la vida mateixa. Anunci destinat a les dones: Espot Dones

És racista la publicitat?

 

Per descomptat que sí, un estudi va determinar que només entre el 2 i 6% dels models que es presenten en els anuncis, són negres. La superioritat física que aquest col·lectiu representa en uns certs esports (atletisme, bàsquet..), fa que el seu protagonisme publicitari s'accentuï en aquests esports. YouTube - *Gary *Payton *vs Holyfield

 

Quantes vegades hem vist a un gitano protagonitzar un anunci publicitari?


Els nens

 

Tema controvertit . Reglamentacions  Atès que es va estimar que un nen veia a l'any al voltant de 1500 hores de televisió la qual cosa implicava que estigués sotmès a un gran nombre de publicitat.

Els nens no tenen la formació necessària per a avaluar els missatges publicitaris. També es castiga altres estereotips de la societat.

Segons alguns crítics com és el cas dels ancians que se'ls mostra senils, lents,

 

 

 

Productes perjudicats:

El 65% de l'opinió pública, es decanta a favor de la prohibició de publicitar productes nocius per la salut.

En les diferents cadenes de televisió no es poden anunciar begudes alcohòliques que tinguin més de 20 graus, ni s'accepten espots en els quals el cigarret tingui una presència activa. No obstant això, tabac i alcohol continuen apareixent, sota formes més o menys sofisticades, en els anuncis televisius.

Les empreses de tabac han sostingut que el seu objectiu és persuadir  als que són fumadors i no induir al consum als quals no consumeixen aquests productes creïble?.

 

 YouTube - George *Clooney - *Martini *Commercial TABAC ALCOHOL

  

Censura de les cadenes televisives

Les empreses fabricants  dels productes són empreses legals, que estan en el seu dret de realitzar les seves campanyes publicitàries, com qualsevol altra empresa. Encara que el cost social que causen és considerable.

 

Altres productes que han sofert polèmiques similars han estat els preservatius, productes d'higiene femenina,...Fins no fa molt mitjans de comunicació es negaven a admetre anuncis de preservatius.

Debat social no aliè al món de la publicitat, és més, es considera que és més greu encara a causa de l'interès econòmic que hi ha darrere.

 

Existeixen altres aspectes de la publicitat que generen polèmica com l'exageració d'algunes campanyes (campanya contra les drogues), el tracte de temes religiosos,... En molts casos, aquestes prohibicions no aconsegueixen l'eficiència desitjada.

 

S'ha de prohibir per a evitar actituds en contra d'uns certs aspectes morals?

És ètic tallar la llibertat d'expressió d'aquesta manera?

Són realment útils aquestes prohibicions? 





Indústria Televisiva

CARACTERÍSTIQUES EXPRESSIVES EL DISCURS TELEVISIU FRAGMENTAT Els programes estan pensats com a unitats, però s'alternen amb espais de pu...